Article publicat al diari digital TOT BARCELONA el dia 04/07/2021 per Mireia Pons

Al segle XVIII, els espais de diversió de les classes altes barcelonines no diferien tant dels que tenim avui en dia: berenars a la muntanya, vetllades al teatre o amb titelles, balls, festes de disfresses o trobades a casa d’amics per fer llargues tertúlies… Però ja començaven a sorgir elements més innovadors, com els globus aerostàtics o l’astronomia, que també atreien els més privilegiats.

A la zona de l’actual passeig de Gràcia s’hi van instal·lar des del 1843 un parell de parades de begudes que donaven als vianants un espai per esbargir-se i gaudir de la zona fora de muralles. De mica en mica, la zona es va anar fent més popular i el 1853 s’hi va instal·lar la primera muntanya russa de la ciutat, seguint un model provinent de París i que estava triomfant arreu d’Europa.

Les muntanyes russes, tal com indica el seu nom, provenen de Rússia, on ja al segle XV aprofitaven els desnivells que els proporcionava la neu, per fer baixades espectaculars amb els trineus. Al segle XIX es van popularitzar amb vagons de fusta instal·lats en raïls que utilitzaven la inèrcia que els donaven les baixades pronunciades i després tornaven a pujar amb una mena de cremallera.

Els Camps Elisis del passeig de Gràcia esdevingueren un espai on la població havia de pagar entrada, no només per accedir al parc, sinó també per pujar a les diverses atraccions. És per això que només era accessible per a les classes més benestants, mentre d’altres s’ho miraven des de l’exterior. No només hi havia la muntanya russa, també teatres i s’hi feien esdeveniments de tota mena. Però la febre especulativa de l’Eixample de final de segle i la por de les classes altes a causa de la conflictivitat social del moment, van fer que de mica en mica s’anés reduint fins a desaparèixer definitivament l’any 1900, tot i que des de 1873 només s’hi va conservar el teatre. 

El parc d’atraccions Camps Elisis va tancar portes l’any 1873 Wikimedia Commons

Però no seria l’únic, la ciutat va tenir a principi del segle xx una gran oferta d’oci que permetia a tota la població tenir una estona de diversió i emocions fortes. També al segle xix i durant dos anys, hi va haver un petit tren aeri a tocar de plaça Catalunya i ja a principi de segle, van proliferar els espais d’atraccions arreu de Barcelona.

El més antic i encara existent fou el del Tibidabo, inaugurat l’any 1901 com a complement de la urbanització de la part alta de la ciutat que estava promovent Salvador Andreu juntament amb d’altres membres de la burgesia industrial barcelonina a la coneguda avui com Avinguda del Tibidabo. En un primer moment només es va construir el funicular, que ja per sí sol era una atracció per pujar dalt de la muntanya. Curiosament, fa pocs dies l’han reinaugurat convertint-lo novament en una atracció del parc. Posteriorment, i perquè la gent no deixés de pujar, van obrir-hi restaurants, espais de begudes i l’observatori Fabra. I de mica en mica, s’hi organitzaren aplecs, congressos i reunions de tota mena.

S’hi instal·laren els primers autòmats, gronxadors gegants, llargavistes i al 1910 el primer carroussel elèctric i la sala de miralls deformats. Tot i que no havia nascut amb vocació de parc d’atraccions, l’aparició d’altres espais a la ciutat, va fer canviar el rumb i per això ja al 1915 es creava el ferrocarril aeri, la gran Talaia al 1921, a la qual es van atribuir propietats curatives contra la tosferina i l’emblemàtic avió, rèplica del que havia fet el primer vol entre Barcelona i Madrid un any abans, que fou instal·lat el 1928. Des de llavors, el parc ha evolucionat i les atraccions s’han renovat, tot i que les més emblemàtiques d’aquest primer període, continuen essent de les més concorregudes de l’espai. 

A la mateixa muntanya, però una mica més lluny, es creava al 1911 el Gran Casino de l’Arrabassada, que comptava amb sales de joc, però també muntanyes russes, restaurants, cases encantades, pistes de ball, zones esportives i un gran hotel. Va tenir una gran afluència, fins al punt que s’organitzaren cotxes de línia que hi anaven directament des dels hotels de la Rambla. Diu la llegenda, que fins i tot tenien una sala per als qui es volguessin suïcidar, havent perdut en el joc. Aquest espai va sobreviure fins 1934, però encara avui se’n poden veure les ruïnes si pugeu carretera amunt. 

I seguim! El Saturno Park, al parc de la Ciutadella, fou inaugurat l’any 1911 amb una vintena d’atraccions, entre les quals les més importants foren la muntanya russa i dos grans tobogans, un d’aigua i l’altre normal, però gegant. Es va instal·lar a l’anomenada plaça d’Armes, davant de l’actual Parlament de Catalunya, i va tenir una gran afluència, ja que era al centre de la ciutat, per tant les capes obreres de la societat se’l van fer seu ben aviat i la burgesia va deixar d’anar-hi progressivament. L’any 1916, en acabar la concessió de l’espai, es va convertir en el Parque de Barcelona i les seves instal·lacions es van desplaçar a l’esplanada de la cascada, tot i això, moltes atraccions van ser venudes o d’altres traslladades al Turó Park, de la mateixa empresa. De mica en mica, l’alt cost de manteniment, va provocar una degradació de la zona i les instal·lacions van ser amenaçades de tancament en diverses ocasions. Tot i que es va intentar revitalitzar instal·lant góndoles venecianes al llac i fins i tot un gran casino, el parc va desaparèixer definitivament el 1926. Però el Gran Casino va persistir fins 1964.

Les atraccions es marxaven al parc que en aquell moment esdevingué el més gran de la ciutat, al Turó Park, on al 1912 també s’hi va inaugurar una zona d’esbarjo, inicialment sense atraccions d’estil americà, però que va acabar reubicant instal·lacions que havien estat al Saturno Park, dels mateixos propietaris. Si el Saturno Park era la zona de les classes populars, el Turó Park, per la seva ubicació, va dedicar-se a la burgesia. S’hi va incorporar el Water chute, provinent de la Ciutadella i també una muntanya russa, que es van sumar al globus aerostàtic, espais d’espectacles de titelles, però també a les activitats musicals i esportives de tota mena. Però finalment, l’espai fou engolit per la pressió immobiliària i aquell gran jardí del què havien gaudit les classes altes barcelonines, es va convertir en un entramat de carrers amb un petit espai enjardinat que seria dissenyat per Nicolau Rubió i Tudurí. El parc tancava definitivament les seves portes l’any 1927.

Podríem omplir pàgines i pàgines d’altres parcs de la ciutat, com ho va fer Ròmul Brotons al seu llibre “Parcs d’Atraccions de Barcelona, des de 1853 fins a l’actualitat”, o també la pàgina de Barcelofília, que en té uns quants ben detallats, tots dos han estat de gran ajuda per a l’elaboració d’aquest article. Però no m’hi vull esplaiar massa més, només fer un petit homenatge al parc de Montjuïc, que no fou el primer que hi va haver a la muntanya, ja que anteriorment, entre 1929 i 1930, i aprofitant l’Exposició Internacional de Barcelona, s’hi va instal·lar el parc de la Foixarda, sota la torre publicitària dels magatzems Jorba que imitava la Torre Eiffel. 

El mateix any en què tancava l’exposició, s’inaugurava el parc Maricel, a l’altra banda de la muntanya, entre la zona de Miramar i el Funicular, que tindria un gran èxit amb muntanyes russes, tobogans d’aigua, pista d’skating, cascades i també activitats esportives i d’artistes diversos. L’espai va tancar el 1936 i després de la guerra, el seu emplaçament esdevindria el barri de barraques de Maricel. 

El parc d’atraccions de Montjuïc va tancar l’any 1998 Wikimedia Commons

Ben a prop d’aquest emplaçament, s’inauguraria l’altre gran parc que ha marcat la infància de molts de nosaltres, el parc d’atraccions de Montjuïc, inaugurat el 1966 per un empresari veneçolà, Borges Villegas, que arribà a tenir vint bars, quatre restaurants i una discoteca. Moltes de les atraccions que s’hi van instal·lar, provenien d’un parc que hi havia hagut a Caracas. El parc va persistir fins l’any 1998, amb renovacions als anys 70 i 80, però en aquella als anys 90 havia sorgit Port Aventura, s’havia potenciat el Tibidabo i aquests aspectes, juntament amb un accident, van provocar el seu tancament definitiu.

També hi ha hagut d’altres espais, més reduïts, però no per això menys concorreguts. L’American Park a Sant Gervasi (1907-08), les Atraccions Apolo (1935-1990) o el Caspolino, a Gràcia (1942-2005). Fins i tot la Mina Grott de Vallvidrera va arribar a ser considerada una atracció.

Fires, parcs, esbarjo, tots ells han estat espais que han marcat la població barcelonina de gairebé dos segles i que de ben segur que continuaran existint amb innovacions que encara avui no podem imaginar.