Article publicat al diari digital TOT BARCELONA el dia 20/06/2021 per Mireia Pons

Barcelona és una ciutat amb 2.000 anys d’història, amb un patrimoni molt ric que inclou restes d’època romana, medieval, moderna i evidentment contemporània. Tradicionalment, les construccions més ben conservades són les grans infraestructures institucionals. En el cas dels romans, podem veure les muralles, el temple o les termes, entre d’altres. En època medieval, grans palaus i esglésies, i potser alguna casa de caire més popular però que, habitualment, ha estat  modificada al llarg dels anys. I si ens acostem a l’època contemporània, el patrimoni augmenta de manera exponencial i també se’n té més coneixement.

Conservem i admirem els grans edificis modernistes que els arquitectes del tombant de segle van construir al nou Eixample, pagats sovint per famílies burgeses. I avui molts d’ells administrats per empreses privades, que els exploten econòmicament per treure’n el màxim benefici a partir de les visites del turisme local però sobretot estranger. Existeixen els centres històrics dels barris que han estat conservats en major o menor mesura i que de mica en mica han suprimit els cotxes. I també mantenim antigues fàbriques reformades de maneres diverses i recuperades per a projectes de caràcters ben diferents.

Cap de boc al barri del Camp de la Creu FOTO: Adrià Terol

Alhora, continuem enderrocant o deixant que s’esfondrin espais que han conformat la història dels nostres barris i la seva identitat, amb l’argument de la modernitat. Però sovint, aquesta modernitat està restant a la història i està provocant que perdem espais de socialització que s’han forjat durant molts anys.

La zona del Camp de la Creu és un espai singular del barri de les Corts. Va sorgir als anys 70 del segle XIX al costat de la ja desapareguda Colònia Castells. Era una zona obrera que acollia famílies que treballaven a les fàbriques de xarols de la zona o a Can Batlló, que quedava molt a prop. La plaça del Carme es va convertir en el centre de la barriada, on s’hi celebraven festes i trobades i s’hi reunia tot el veïnat. Encara avui podem trobar-hi elements d’un passat que ja no tornarà, com el cap de cavall que ens indica on hi havia unes cavallerisses o el cap de boc al comerç on s’hi tractava carn de cabra per vendre als mercats. Avui en dia aquesta zona està en perill imminent de desaparèixer, igual que ja ho va fer gran part de l’antic municipi de les Corts des dels anys setanta. I la mateixa Colònia Castells, fa no massa anys.

Cases del carrer Entença que seran enderrocades FOTO: Adrià Terol

No massa lluny d’allà, prop de l’hospital Clínic, l’antiga seu social de la Unió Cooperativista Barcelonesa també està a punt de ser enderrocada. Va néixer l’any 1927 amb la unió de dues entitats anteriors amb un objectiu clar, fer créixer el moviment cooperatiu a la ciutat i a la zona i promoure la intercooperació amb d’altres entitats. Van arribar a tenir 1.400 socis i 60 treballadors. L’entitat va desaparèixer definitivament el 1977 a causa de les dificultats que els va imposar la dictadura franquista, i el seu patrimoni fou malvenut a l’església. Avui en dia, la seu principal del carrer Urgell està a punt de ser enderrocada i al solar s’hi construirà una ampliació de l’Hospital Clínic.

La subseu d’una altra cooperativa, al barri del Galvany, també està en procés d’enderroc, ja pràcticament no en queda res. Es tracta de la sucursal número 6 de la Flor de Maig, que es va convertir en una de les més important del primer terç del segle XX. Abans de formar part de la Flor de Maig, havia estat patrimoni de la Formiga Santsenca, però amb la unió d’aquestes dues, es va convertir en una de les set seus que tindria. Era el principal espai de trobada de l’associacionisme d’un barri que té un passat més obrer del què sovint recordem.

Seu de la Flor de Maig al barri de Galvany Foto: Eduard Llorens

El passat rural d’Horta també està en perill. Pràcticament totes les grans extensions d’hortes han anat desapareixent amb el temps i avui en dia moltes han quedat només en el record i les fotografies. Però hi queda un racó on el patrimoni preserva part de la història de les seves veïnes dels segles xix i xx. És el carrer d’Aiguafreda i tot el seu entorn.

Allà hi trobem els últims safareigs de Barcelona, utilitzats per les bugaderes que, per complementar l’economia familiar, es van convertir en empresàries i, aprofitant l’aigua del seu municipi, baixaven a la gran ciutat a recollir la roba per rentar de les famílies més riques i passaven hores treballant, explicant-se històriesamb les mans en remull. Però la història d’espais com aquest no s’entenen conservant-ne només petits elements fora de context. El passatge de les bugaderes ens relata un passat recent emmarcat dins una illa on encara s’hi conserven camps de cultiu, alguna masia i també el traçat sinuós dels antics carrers que travessaven el poble d’Horta. En queda poc, però encara ens permet viatjar a un passat no tant llunyà.

Avui, part d’aquesta illa de cases està afectada, es preveu enderrocar cases i els horts de Ca l’Eudald que queden al centre. Deixar únicament la zona de les bugaderes i construir nous blocs de pisos, espais enjardinats i obrir-hi un carrer. Es convertirà en un espai que perdrà la fisonomia i l’esperit que les veïnes del barri d’Horta ha preservat durant tant de temps, en aquest cas, de la història de les dones, que ja prou maltractada està.

Seu de la Unió Cooperativista

I en tenim més de barris amb un passat rural. També sota la muntanya de Collserola va créixer des de l’Edat Mitjana el municipi de Sarrià. L’aigua abundant va fer d’aquest municipi un dels més rics del pla de Barcelona i quan els grans espais dedicats al cultiu foren venuts a la burgesia barcelonina, es van construir torres al voltant de l’antic poble, que encara conserva algunes cases ben antigues. Les torres tenien jardins, però amb el temps, camps de cultiu, torres i jardins han anat desapareixent; els blocs de pisos ho envaeixen tot i fan perdre als barris els pocs espais boscosos que hi queden. Avui, la torre i els jardins de Can Raventós estan a punt de ser ocupats per pisos de luxe i els veïns lluiten i criden per conservar-los i convertir-los en un espai públic, per al barri.

Seguim amb un dels barris que ha passat per més processos especulatius de la ciutat. El Poblenou. Fins al segle XIX els seus camps servien per als nombrosos tallers i fàbriques tèxtils que s’instal·laven a la ciutat, joncars, llacunes, indianes… Era molt proper a la ciutat i també els permetia estendre les grans teles filades a l’interior de la ciutat. De mica en mica, ja al segle XIX, famílies industrials van comprar terrenys rurals que aviat serien requalificats per convertir-se en solars industrials. Així fou com el municipi es va omplir de fàbriques, però amb elles també passatges i un teixit associatiu important.

Des de l’inici del segle XIX molts d’aquests espais del barri de Poblenou han quedat afectats pel 22@, que pretén convertir la zona en un espai d’oficines, hotels i residències de luxe amb l’objectiu de convertir-lo en el Sylicon Valley de Barcelona. Els passatges que li donen personalitat han de desaparèixer, les grans naus són enderrocades o transformades, conservant-ne sovint les xemeneies; els espais són venuts, posats a mans de l’especulació i convertits en gratacels. Fa pocs dies, part del veïnat ha iniciat un referèndum per decidir si finalment volen o no aquesta gran transformació.

En són alguns exemples actuals, història que desapareix i teixits veïnals que es trenquen. Segur que me’n deixo molts i sé que molts ja han desaparegut. Hem deixat perdre un gran patrimoni popular que donava identitat als barris, hem enderrocat edificis modernistes que tenien un gran valor arquitectònic i si bé no cal viure ancorats en el passat, seria bo que la nostra societat valorés una mica més el seu patrimoni i els elements que han convertit Barcelona en el que és avui.