Article publicat al diari digital TOT BARCELONA el dia 10/10/2021 per Mireia Pons

Al llarg dels segles XIX i XX, es calcula que unes 35.000 persones d’Àsia, Àfrica, Oceania, Amèrica, i de vegades també d’Europa, van ser passejades pel món amb l’objectiu de ser exposades a Europa, Amèrica i Japó, com si d’un espectacle es tractés, a circs, cabarets, fires i zoos per ser admirades per la població i estudiades pels científics, que buscaven arguments per justificar l’existència d’una raça superior. Eren dones, homes i nens de diversos poblats de països colonitzats, considerats pels països imperialistes, races inferiors.

Les exhibicions foren els “zoos humans” i també n’hi va haver a Barcelona.

El tràfic d’esclaus ja feia uns anys que havia acabat per qüestions suposadament humanitàries, però les colònies i la mentalitat racista dels anomenats països occidentals continuaven vigents. Amb aquests divertimientos s’alimentava la consciència de racisme i de la superioritat de raça entre la població, oferint com a espectacle conèixer les característiques d’aquestes persones, la seva manera de viure i la seva moral, molt diferent de les dels països europeus.

Aprofitant les grans Exposicions Universals, on hi havia pavellons amb productes provinents de les colònies, els organitzadors començaren a portar grups de persones que també mostraven a l’espectador una faceta del colonialisme, la població. Es va començar a posar de moda als anys seixanta i a l’Exposició de París de 1889 ja se’ls va dedicar un pavelló sencer. També a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 hi havia un pavelló de les Colònies, on va haver-hi presència d’indígenes filipins, que posteriorment anirien cap a Madrid.

Però no seria fins 1897 quan oficialment es pot dir que es va exposar el primer zoo humà de la ciutat. Fou a la Ronda Universitat, 35. Era un grup procedent de l’actual Ghana,: unes 150 persones del poble dels aixantis que anteriorment ja havien passat per d’altres ciutats europees i després de ser uns quatre mesos a la ciutat, van anar cap a Madrid, on foren exposats al Parque del Retiro.

Sovint els recreaven un espai on els espectadors poguessin entendre i veure millor el seu hàbitat natural, amb arbres, casetes i fins i tot en alguns casos, animals dissecats que els acompanyaven. A Barcelona fou durament criticat que aquesta primera mostra estigués enmig d’edificis, al bell mig de la ciutat. També, alguns diaris van escandalitzar-se per la poca roba que duien, enmig d’una societat de moral molt conservadora.

Paral·lelament, el cinematògraf Lumière va projectar a la Casa Napoleón, a la Rambla de Santa Mònica, pel·lícules de la vida quotidiana dels aixantis al seu país d’origen.

El 1898 va venir un grup de cent senegalesos que foren exposats al Tibidabo durant un mes i mig, després d’haver fet una gira per França. La seva estada va tenir una gran repercussió i fins i tot se’n van imprimir postals de record.. Al mateix indret, també s’hi instal·laria un poble procedent de l’Àfrica Equatorial la primavera de 1925. Però entremig van venir inuits i indis americans amb la companyia del Búffalo Bill.

Però la història venia de lluny. Cristòfol Colom ja va dur sis indis del seu primer viatge a Amèrica, que foren batejats amb solemnitat a la Catedral de Barcelona. Sota la seva pila baptismal, encara s’hi pot llegir el record d’aquesta gesta. Posteriorment es van dur més persones d’Amèrica del Sud al llarg del segle XVI i les famílies aristocràtiques del segle XVII s’apassionaven per l’exotisme de gent duta d’arreu de les colònies.

No serà fins al segle XIX que la mirada racista i jeràrquica es popularitza a través dels espectacles ètnics cada vegada més habituals. Primer, entre les classes benestants de les grans ciutats europees i americanes. A partir de 1810, les exposicions augmenten i es produeixen casos tant famosos com el de Saartjie Baartman, amb hipertrofia als glutis, malucs i genitals, que fou exposada i estudiada com una salvatge. En morir, amb només 28 anys, fou dissecada i el cervell i òrgans genitals en foren posats en formol. El seu cos va continuar exposat al museu de l’Home de Paris fins l’any 1976, però no va ser fins el 2002 quan el seu cos va ser enviat a l’Àfrica del Sud per al seu enterrament. L’any 2010 “Venus Negra” va recrear la seva vida a les pantalles.

El públic europeu quedava fascinat per les deformacions, provocades per algunes malalties, la diferència de color de pell, els costums considerats en algunes ocasions com a caníbals o els vestits extravagants que duien.

Els membres d’aquests grups que passejaven per tot el continent eren duts, alguns a la força i d’altres amb un petit salari. Tot i això, a les exposicions no eren tractats com a actors o éssers humans en igualtat, ja que molts eren mostrats en gàbies i sovint les dures gires a les quals estaven sotmesos i els canvis d’ambients, els provocaven malalties i moltes vegades la mort.

La fulla i la tribu aschanti / L’Esquella de la Torratxa, 1897

A partir dels anys 20 i 30, tot i que es van continuar oferint els espectacles, es va començar a produir un canvi de mentalitat que va provocar que les exhibicions fossin cada vegada menys nombroses i el públic s’anés reduint. L’adveniment del cinema, la fi de l’imperialisme, els fluxos migratoris, la declaració dels Drets Humans, etc. Tot i això, encara l’any 1958, a l’Exposició Universal de Brussel·les, s’hi van instal·lar uns jardins amb 400 persones provinents del Congo, envoltades per una tanca de bambú. Si no es movien, el públic els tirava plàtans o diners per tal que actuessin. Els estudiants congolesos a Bèlgica van mostrar la seva repulsa i d’altres col·lectius també s’hi van oposar. Fou l’última vegada que es va exposar un zoo humà.

Els anys posteriors, els països europeus van esborrar aquelles exposicions de la seva història. A Barcelona, cap element ens recorda que va haver-hi un temps en què a més d’animals, els zoos exposaven persones. No seria fins al segle XXI quan la Fundació Éducation contre le racisme i el Groupe de Recherche Achac van dedicar una àmplia exposició a aquests espectacles a París i des de llavors, diverses publicacions i pel·lícules han començat a parlar-ne més àmpliament.