Article publicat al diari digital TOT BARCELONA el dia 20/09/2021 per Mireia Pons

Primera meitat dels anys 40. El règim nazi ha ocupat gran part d’Europa i la guerra, la fam, les deportacions, els assassinats… fan que, aquells qui poden, fugin dels seus països per buscar un futur millor. Espanya, acabada de sortir de la Guerra Civil, es converteix en lloc d’arribada i sobretot de pas, per a molts refugiats d’orígens molt diversos.

Es calcula que uns 10.000 jueus van aconseguir travessar la frontera dels Pirineus durant aquell període. Entre ells un personatge que esdevindria important a la vida nocturna barcelonina durant els anys següents, però que també seria clau per als serveis secrets establerts a la capital.

Fou Bernard Hilda, violinista, cantant i director d’orquestra nascut l’any 1914 a París,  d’origen rus i família jueva, que va fugir de la capital francesa amb l’entrada dels alemanys, l’any 1940. El seu destí fou el sud de França i d’allà, acusat d’aliadòfil per la seva música festiva, va travessar la frontera francesa amb la seva dona i els músics que l’acompanyaven.

Segons va explicar en entrevistes a Víctor Amela i Jordi Finestres, un tal Salmona li va posar un tovalló a la butxaca amb una nota que li facilitaria la vida a Barcelona. Des de Portbou, es va desplaçar fins l’hotel Ritz de Barcelona. Allà va mostrar la nota al seu director, Ramon Tarragó: “Amic Ramon, et prego que facis pel meu amic Bernard Hilda i els seus músics el mateix que jo vaig fer per tu durant la guerra d’Espanya”. Tarragó havia hagut de fugir de la ciutat els primers dies de la Guerra Civil i havia rebut l’ajuda de Salmona. Així doncs, Hilda, la seva dona i els músics, foren acollits a l’hotel Ritz immediatament.

La història tot just començava. Hilda va proposar a Tarragó habilitar un magatzem del Ritz com a sala de ball. Es convertiria en La parrilla del Ritz, un espai que seria freqüentat per grans empresaris, comerciants i estraperlistes, però també membres de la diplomàcia de tots els països europeus que en aquell moment estaven en guerra: anglesos, francesos, portuguesos i també alemanys.

L’èxit no fou immediat, però hi va ajudar un bon amic de Hilda, Albert Puig i Palau, industrial molt influent a la ciutat a qui Hilda va conèixer el dia que van obrir el local. Aquell dia la sala estava pràcticament buida, però hi va assistir en Gabarró, un advocat a qui Hilda i els seus músics van acompanyar a la festa d’aniversari de la seva germana, Margarida Gabarró, dona d’Albert Puig. Els assistents a la festa es convertirien en fidels clients de La Parrilla i van ajudar a estendre la seva popularitat per tota la ciutat.

La vida de Hilda encara havia de tenir més canvis. Aviat va rebre la notícia que la família de la seva dona havia estat enviada a un camp de concentració nazi. Això els va fer posar en contacte amb el consolat francès, que llavors era a la plaça Catalunya, i a partir d’aquí, els seus espectacles no van servir només per amenitzar les nits, sinó també per escoltar les converses entre els clients alemanys d’ideologia nazi i donar informació a la resistència francesa de France Libre. Bernard Hilda i la seva orquestra s’havien convertit en espies.

L’actual hotel Palace, abans hotel Ritz de Barcelona

Hilda, els músics, Albert Puig i els seus amics, van formar part de la xarxa d’evasió de centenars de jueus que travessaven la frontera pirinenca i passaven per Barcelona per fugir cap al nord de l’Àfrica o Portugal i posteriorment cap a indrets més llunyans com  Amèrica i Israel.

Fins que entre els falangistes de Barcelona es va començar a sospitar que Hilda era un espia rus. Aleshores, pel gener de 1944 i amb l’ajuda d’un coronel nord americà que li va oferir de participar en una pel·lícula a Madrid, la banda va marxar a aquella ciutat, on continuaria la seva tasca d’espia, barrejant-se amb alts càrrecs de la diplomàcia fins al final de la Guerra.

Una vida de pel·lícula, o de novel·la, que ens fa pensar amb Casablanca i que podria inspirar a més d’un, i així ho va fer. Però, i si tota la història fos falsa i l’hagués inventat un escriptor? La polèmica va estar servida quan l’any 2020 Josep Maria Loperena i Pilar Rahola van publicar dues novel·les en què apareixia Hilda, en un cas de personatge secundari i en l’altre com a protagonista. Loperena va acusar Rahola de plagi i va assegurar que havia estat ell qui havia inventat la història de l’espia.

Tot i això, tenim articles de Joan de Sagarra, Víctor Amela i Jordi Finestres, i l’estudi i reedició de tres dels seus discos de Jordi Pujol Baulenas, que n’expliquen la història, segons alguns coneguda des de fa dècades. Josep Maria Loperena va morir fa uns mesos, però no sabem si la denúncia continua endavant i quin serà el veredicte.

I per altra banda, i si l’espia del Ritz no hagués treballat només per la resistència francesa sinó que en realitat fos un espia doble? Ho planteja i estudia l’historiador Xavier Juncosa després de llegir milers de documents dels arxius francesos desclassificats els darrers anys. Estarem atentes a les conclusions de tot plegat, perquè la història sempre ens pot donar sorpreses i els documents ajuden a entendre-la d’una manera més fidel.

Antic hotel Ritz, ara hotel Palace MIREIA PONS

Però mentrestant, la història no deixa de ser sorprenent.