Article publicat al diari digital TOT BARCELONA el dia 07/02/2021 per Mireia Pons

Falten pocs dies per les festes de Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, que enguany redueixen molt el seu format tradicional a causa de la pandèmia. El programa d’actes comença aquest cap de setmana, tot i que la festivitat se celebra el dia 12 de febrer. En aquest article fem una passejada virtual pels orígens d’aquest cita del calendari barceloní i veiem per què Santa Eulàlia és una patrona una mica dissortada però alhora molt estimada.

Diu la llegenda que Eulàlia visqué a la zona de Sarrià en època romana i que era molt devota de la fe cristiana. Al segle IV les autoritats de Barcelona, seguint ordres de l’emperador Dioclecià, van ordenar la persecució dels tots els cristians locals. Una jove de la ciutat es va personar davant del governador Dacià i va demanar explicacions. La resposta seria fulminant: el seu martiri fins a la mort. Va patir 13 martiris, tants com anys tenia, tots ells cruels i sanguinaris, dels quals un dels més coneguts fou llançar-la 13 vegades per la Baixada de Santa Eulàlia dins d’una tina plena d’elements tallants. Així ho descriu Mossèn Cinto Verdaguer:

Veyent acostar les flames

també recula Dacià:

la tanca dins una tina

que té sagetes per claus,

tota encerclada de glavis

y ganivets de dos talls.

Baxada de Santa Eulària,

tu la veres rodolar

d’un abisme a l’altre abisme

per aquells rostos avall,

dexant per rastre en les herbes

un bell rosari de sanch.

Icona d’un canvi d’època

Per conèixer-ne una mica més la història del seu patronatge ens hem de situar al segle IX, concretament l’any 877. El bisbe de Barcelona Frodoí, seguint textos d’un abat anterior, va fer una recerca allà on la tradició deia que hi havia les restes de Santa Eulàlia, molt a prop de l’església de Santa Maria del Mar. Va creure que havia trobat el seu cos i el van traslladar a la Catedral de la Santa Creu, on li van donar nova sepultura.

Cripta i sepulcre de Santa Eulàlia, a la Catedral de Barcelona / Ajuntament de Barcelona - Antonio Lajusticia

Era època de canvis: els carolingis havien ocupat el territori i necessitaven establir no només la seva administració i els seus costums, sinó també els rituals religiosos, que diferien sensiblement del llegat que havien deixat els visigots abans de la invasió dels àrabs. El culte a una màrtir pròpia era la millor manera perquè aconseguir que els barcelonins se sentissin identificats amb el nou poder i es consolidés un vincle amb la població local.

Era cert? Santa Eulàlia va viure realment a Barcelona? En aquest aspecte hi ha diverses teories, alguns diuen que no, d’altres diuen que sí. El fet és que no trobem massa indicis ni documentació de la seva existència a la ciutat romana, però sí d’una noia anomenada també Eulàlia i que va patir pràcticament els mateixos martiris en el mateix període a la ciutat extremenya de Mèrida. És probable, doncs, que es tracti del què s’anomena desdoblament hagiogràfic, la duplicitat de màrtirs que va promoure l’Església catòlica durant l’Alta Edat Mitjana, exagerant el nombre de cristians assassinats en època de Dioclecià i atribuint-li la tortura i mort de més de 17.000 cristians. Avui en dia aquesta xifra ha quedat reduïda a un màxim de 3.500.

Penó de Santa Eulàlia, en una imatge d’arxiu / Ajuntament de Barcelona – Vicente Zambrano

Del nomenclàtor a la meteorologia

El que ha quedat clar és que Santa Eulàlia va esdevenir patrona i una icona per Barcelona ja al segle IX i que en tenim un reguitzell d’imatges i records als carrers, als interiors i a la tradició oral barcelonina. Podem trobar imatges de Santa Eulàlia a moltes façanes, escultures com la de la plaça del Pedró, el pla de la Boqueria o l’antiga façana del Consell de Cent. Retaules al Saló de Cent i a la Catedral, on també hi trobem la cripta de Santa Eulàlia i les imatges del martiri, claus de volta, vitralls, pintures… També és present a d’altres esglésies com la Mercè i Santa Maria del Mar, per posar algun exemple.

Si no neva durant aquestes dates de febrer és gràcies a Santa Eulàlia, però si plou per la Mercè, també és per ella. Fins i tot si anomenem la plaça de l’Àngel amb aquest nom, també és per la seva influència. Les empremtes de la patrona arriben a tot arreu! Molts d’aquests vestigis són escenaris de la ruta La Laia de Barcelona.

Ofrenes a Santa Eulàlia, a la Baixada que porta el seu nom / Ajuntament de Barcelona – Vicente Zambrano

Nostrada i dissortada alhora

Està clar que és la patrona més nostrada, però al llarg dels anys ha hagut de conviure amb d’altres personalitats importants que li han disputat –i fins i tot s’han acabat apoderant– del títol de patrona principal. És el cas de Santa Madrona, Sant Sever, Santa Maria de Cervelló o, evidentment, la Mercè, que li va prendre el títol i la festa major. 

Expliquen que la Mercè havia de ser proclamada patrona des que al segle XVII va alliberar la ciutat d’una plaga de llagostes, tot i que el canvi no es va oficialitzar fins al 1868. Aquesta decisió de les institucions no va agradar massa als barcelonins, vista la devoció que existia per Santa Eulàlia, i uns anys més tard es va considerar més oportú que fossin copatrones. D’aquí que encara avui celebrem la festa major d’estiu el 24 de setembre i la festa major d’hivern el dia 12 de febrer.

Bibliografia

TRAVESSET i QUERALTÓ, Magí. «La realitat històrica de la màrtir Santa Eulàlia a la Barcelona del segle IV. Resultats de les excavacions arqueològiques de la necròpolis paleocristiana de Santa Maria del Mar». Finestrelles, [en línia], 2005, Núm. 13, p. 73-112, https://raco.cat/index.php/Finestrelles/article/view/214654 

CARRERAS CANDI,  La  ciutat de Barcelona  p. 202-204.- 

FABREGA Santa Eulàlia de Barcelona, Roma, Iglesia Nacional Española, 1958, p.109.-

VERGÉS i TRIAS, Martí; VINYOLES i VIDAL, Teresa. «De la Seu de Frodoí a la Catedral romànica de Barcelona». Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, [en línia], 2000, Vol. 47, p. 9-49,  https://raco.cat/index.php/BoletinRABL/article/view/194378/