Article publicat al diari digital TOT BARCELONA el dia 16/05/2021 per Mireia Pons

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix hipòstil-a de la següent manera: Que té el sostre sostingut amb columnes. Una sala hipòstila. 

La sala hipòstila més coneguda de Barcelona és la del Park Güell. Però n’hi ha d’altres. Se’n conserva una als jardins de Ca n’Altimira, un espai avui ben reduït al barri de Sant Gervasi, però que antigament havia ocupat molt més terreny. Al bell mig del jardí, una sala hipòstila, amb 36 columnes, que encara avui en dia és visible, però no visitable, a causa del mal estat en què es troba. Però que era el centre d’una finca que va acollir aigua, barques i festes de tota mena. 

Josep Altimira era metge, però es va enriquir a Cuba i invertint en borsa. Era un personatge excèntric, probablement francmaçó i conegut a la ciutat com a “conde de Montecristo” per la gran riquesa que va acumular. Fou propietari de la casa de l’Ardiaca i la casa del Degà, que va unir amb la reforma realitzada per Josep Garriga. Diuen que fou ell qui va plantar la palmera del jardí, que amb el temps ha crescut enormement. Segons la llegenda, és tant alta per poder veure la seva enamorada, una altra palmera que es troba a l’interior del claustre de la Catedral i que no podria veure per l’alçada dels edificis si no fos per haver esdevingut tant espigada. 

Interior de la sala hipòstila dels Jardins de Ca n’Altimira / Alba Vendrell

L’any 1867 va comprar els terrenys a la part més alta de l’actual carrer Mandri i hi va construir l’anomenada Torre de la Punxa d’Or, envoltada per un gran jardí romàntic on hi havia llacs, cascades, grutes i vegetació exòtica i fabulosa. La casa tenia sales decorades amb estils diversos, com un pati àrab, dependències amb elements egipcis i d’altres amb finestres gòtiques. Tot guarnit amb mobles tan curiosos com una col·lecció de cadires de vidre. 

Pont de pedra als Jardins de Ca n’Altimira, a Sarrià – Sant Gervasi / Alba Vendrell

A la torre hi rebia els visitants i hi organitzava grans festes i banquets. S’explica que un orangutan li feia de criat, no només recollint els barrets dels convidats, sinó també servint-los el beure… Era l’alegria de tothom, diu la veu popular. Sembla ser, afegeix la llegenda, que el pobre animal va morir degollat amb una fulla d’afaitar intentant imitar el seu amo.

Pont de pedra als jardins de Ca n’Altimira / Alba Vendrell

El jardí de les delícies

Però no només hi havia la casa. Aquesta estava envoltada d’un jardí romàntic impressionant. Vegetació frondosa, cascades, llacs, camins, escultures… Fins i tot aquaris amb peixos de tots colors, i algun d’ells ple d’aigua de mar que cada dia es reomplia per mantenir-hi una colònia de sardines. 

Pont penjant als jardins de Ca n’Altimira / Alba Vendrell

I tant des del jardí com des de la sala hipòstila s’accedia a unes grutes subterrànies que arribaven fins a la casa i qui sap si s’endinsaven més enllà cap a la muntanya. Algunes parts havien estat creades artificialment, amb cartró i ciment, com les que encara existeixen, també molt malmeses i amagades, al parc de la Ciutadella. També entre les grutes hi havia l’anomenada sala dels Ecos, reforçada amb maons i amb 10 metres d’alçada. Grans espais subterranis amb lluernes que permetien entrar la llum del sol, i de la lluna. S’explica que en algunes ocasions les coves s’omplien amb aigua provinent del torrent de Betlem, que passava allà a prop, per oferir als visitants la possibilitat de navegar-hi amb petites barques. 

Pont penjant als jardins de Ca n’Altimira, a Sarrià – Sant Gervasi / Alba Vendrell

Un altre element a tenir en compte, degut a la gran fortuna del propietari, era la col·lecció d’obres d’art. Amb el temps van ser venudes. També sobresortien les escultures de Vallmitjana i un templet de vidre del déu Mercuri, que Altimira havia adquirit a Londres, rèplica d’una obra de Giovanni de Bologna del segle XVI que havia estat molt reproduïda als cercles romàntics de l’època. Les escultures i d’altres obres foren comprades per Josep Garí i instal·lades a la masia familiar d’Argentona.

El templet de Mercuri de Ca n’Altimira, reubicat a la Casa Garí d’Argentona / Alba Vendrell

Sol i arraconat 

Però Josep Altimira va morir sol i arruïnat, sense ajuda de la família, a qui va desheretar. Finalment la casa fou venuda a les Germanes Missioneres, que havien ajudat Altimira fins a la seva mort i a qui ell volia deixar el seu llegat. Aquell espai es va convertir en convent, posteriorment escola, i des de 1996 espai d’ensenyament musical i residència de les monges més grans. 

Ja fa anys que una part de la finca i el que quedava de jardí ha quedat tancat per les eternes obres de la línia 9 del metro. La part supervivent, perquè la majoria de l’antic jardí original ja no existeix: s’ha anat esquinçant amb l’obertura nous carrers i edificis. Avui només un petit espai recorda el passat excèntric de la Torre de la Punxa d’Or amb el nom de Ca n’Altimira.