Article publicat al diari digital TOT BARCELONA el dia 10/01/2021 per Mireia Pons

El Park Güell és una de les icones més conegudes de la ciutat i molta gent sap també que el seu promotor, l’Eusebi Güell, fou un gran industrial del tèxtil català. No tants, però, hauran sentit dir que la fortuna d’aquells poderosos Güell modernistes podria procedir del tràfic d’esclaus, de l’època en què Joan Güell va viure a l’Havana i es va convertir en un dels principals comerciants de Cuba. Tot i que la seva relació amb el tràfic de persones no està documentada oficialment, sí que fou un dels principals opositors de l’abolició fins la seva mort. 

El terreny i la finca on està ubicat el Park Güell, la casa Larrard, li va vendre en Salvador Samà, un important personatge barceloní que a mitjan segle XIX tenia la primera fortuna de Barcelona. S’havia enriquit, ell i la seva família, gràcies al comerç del sucre a Cuba.

El tràfic d’esclaus va generar grans fortunes al nostre país, no perquè del port de Barcelona en sortissin vaixells amb destinació a l’Àfrica, sinó perquè en aquest comerç hi va haver molts catalans implicats i també no catalans que s’instal·laven a Barcelona i hi invertien les fortunes aconseguides mar enllà quan tornaven de l’Espanya colonial. La febre constructiva del barri de l’Eixample va ser finançada, en gran part, per personatges enriquits amb el comerç d’ultramar. 

Però la compra-venda d’esclaus no era pas un fenomen nou. A la Baixa Edat Mitjana ja arribaven un gran nombre de persones al port de Barcelona que eren venudes entre tots els estaments de la població per fer les feines més dures, o tenir cura de les cases en el cas de les dones. L’esclavitud formava part de la vida quotidiana d’arreu d’Europa i Barcelona va esdevenir un dels mercats més importants del Mediterrani. 

L’origen dels esclaus era molt divers: principalment provenien de l’Europa de l’est, però també n’hi havia de sarraïns. A partir de la segona meitat del segle XIV van començar a ser cada vegada més nombrosos, a causa de la gran mortalitat que havia provocat la pesta negra. Es calcula que van arribar a suposar un 10% de la població. Però molts eren cristians d’origen i també d’altres havien estat batejats per missioners abans o després d’arribar a les nostres costes. Aquest fet va provocar un dilema per l’Església, que va començar a mostrar la seva oposició a l’esclavatge. 

A partir del segle XV, les noves rutes amb Àfrica i Amèrica van afavorir l’arribada de molts subsaharians, sobretot de Guinea, el Congo i Burkina Faso. Quedaven totalment desarrelats de la seva cultura i els era pràcticament impossible tornar al seu lloc d’origen si eren alliberats. És per això que al segle XV es va crear la Confraria d’esclaus i lliberts negres de Sant Jaume de Barcelona, formada per subsaharians que van integrar-se molt a la societat barcelonina i fins i tot van participar a les festivitats religioses més importants, com el Corpus. 

Rostre d’un subsaharià esculpit en una façana del Palau de la Generalitat / Pau Moncho

Els esclaus van continuar arribant, tot i que en menor mesura, fins al segle XIX, un període en el qual el comerç d’esclaus entre Àfrica i les colònies creixia i beneficiava gent de tot Europa. Però a finals del segle XVIII van començar a sorgir veus contràries, sobretot a Anglaterra, que van aconseguir que fos progressivament proscrit. Als territoris espanyols la prohibició va culminar entre 1817 i 1820.

Però feta la llei, feta la trampa. Tot i el control de les naus angleses per evitar el tràfic il·legal, molts vaixells carregats de persones s’embarcaven a la costa africana i feien rutes alternatives per no ser enxampats durant el viatge. El comerç va créixer molt a partir de 1816. S’hi van involucrar un gran nombre de catalans, personatges que formaven part de la burgesia o que iniciaven l’aventura com a simples peons però s’acabaven enriquint gràcies a les bones relacions i l’ascens social. Vivien entre l’Amèrica espanyola i la península. 

El grau d’implicació era molt divers. Alguns eren promotors de vaixells negrers, d’altres tenien plantacions a l’illa cubana en un societat que havia esdevingut esclavista amb mà d’obra arribada de manera il·legal. Hi havia propietaris de factories a la costa africana, capitans de vaixells o encarregats de rebre les embarcacions a platges amagades per després dur als captius fins als venedors directes. 

La família de Salvador Samà, també àmpliament acusat de negrer, era propietari del parc Samà de Cambrils i de molts immobles arreu del país i de Barcelona, entre els quals l’antiga casa Larrard de la muntanya pelada. Els Vidal-Quadras de l’època, que haurien tingut esclaus de propietat i van construir els porxos del passeig d’Isabel II que donen al pas sota muralla, posseïen d’entre d’altres una finca a Sarrià que actualment és una escola. Al pla de Palau hi ha uns altres porxos més coneguts encara, els d’en Xifré, en al·lusió a Josep Xifré, que tenia nombroses propietats a la zona del Raval, Sant Andreu i Sant Martí. En aquest districte precisament avui hi ha el carrer d’en Xifré, com també n’hi ha un dedicat a l’Havana. 

De la família Goytisolo, de la que encara es conserva una casa al passeig de Gràcia, se’n deia que a més de tenir esclaus a l’illa de Cuba, quan van tornar es van endur almenys dues dones. Amb els anys les haurien alliberat oficialment, però haurien vingut obligades a servir a la família almenys vuit anys. Joan Güell, pare d’Eusebi Güell, té un carrer al barri de Sants i una escultura a la Gran Via, entre moltes altres propietats.

El marquès de Comillas, Antonio López, que tot i no ser d’origen català, es va establir a la ciutat comtal i va ser una de les persones més influents de l’Espanya del segle XIX. La seva petjada inclou la seu de l’antiga companyia de Tabacos de Filipinas, el Banco Hispano Colonial o la Compañía Transanlántica. I la seva residència, el Palau Moja de la Rambla, on va conviure amb mossèn Jacint Verdaguer, que fou el capellà particular de la família, després d’haver fet viatges d’una banda a l’altra de l’Atlàntic per a la companyia. 

Aquests són només alguns noms, els més coneguts, a qui la societat de l’època atribuïa vincles amb el comerç negrer i que han deixat una forta empremta a la ciutat en forma de carrers, palaus i parcs. No obstant, la documentació històrica és escassa sobre la matèria –almenys la trobada fins ara a la capital catalana– i no és gens fàcil demostrar l’origen exacte de les fortunes d’ultramar. A la dificultat historiogràfica s’hi suma que molts d’aquests personatges han quedat integrats a la memòria col·lectiva per la seva faceta de grans industrials del segle XIX. Malgrat l’ambivalència que avui susciten, cada vegada és més forta la reivindicació d’entitats i col·lectius barcelonins d’aclarir la relació exacta de Barcelona amb el comerç il·legal de persones.